Estupefacció és el que ha sentit la cambrera quan preníem lloc en una taula petita, però mancada de coberts. Molts més de tres mengen, on dos s'amunteguen damunt els plats. Molts més dels que semblen entren a vegades a algun restaurant.
La incredulitat se'n fa creus de que un obri la porta, acompanyat d'una gentada i encara digui convençut que en falta un altre. No són minúcies sinó importàncies.
Resta per arribar aquell qui paga.
Mentrestant els qui ja hi són s'ho prenen amb discordància. Discuteixen, sense enfadar-se. S'avenim per obligació en un entramat complexe. Sense cap ni peus. El conjunt pren cos, però no es proclama.
Falta l'ànima de la vetllada. Qui ens ha convidat al festí. Ho ha d'escoltar la precipitada servidora que segueix sense creure que som masses. Només puc demanar que aquell que ve entengui la circumstància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada