dilluns, 5 de novembre del 2012

Alè als dits


Vaig venint d'una calma extrema, d'una buidor emmirallada i d'un oblit del tumult malalt. Ja no recordo com crida la massa fugitiva ni com es desdiu la paraula, de l'insult constant.
Miro per totes bandes i no hi veig res. Escric i camino sense recança. No trobo resposta i continuo endavant.
M'aturo i sento, noto uns fils. No són uns guants ni els cordons de les sabates. Rasquen els dits quan abracen un teclat, sota pantalla.
Em segueixen ocells que no pronuncien més que misteris. Em segueix gent, agernacions que s'abalancen. Només son tuits, grates piulades. Sols perfils que no descansen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada