Conjuminació?

 

Jo m'expandeixo,

Tu t'expandeixes,

Ell s'expandeix,

Nosaltres ens expandim,

Vosaltres us expandiu...

 

Ells esclaten



Polifàcia

Estupefacció és el que ha sentit la cambrera quan preníem lloc en una taula petita, però mancada de coberts. Molts més de tres mengen, on dos s'amunteguen damunt els plats. Molts més dels que semblen entren a vegades a algun restaurant.
La incredulitat se'n fa creus de que un obri la porta, acompanyat d'una gentada i encara digui convençut que en falta un altre. No són minúcies sinó importàncies.
Resta per arribar aquell qui paga.
Mentrestant els qui ja hi són s'ho prenen amb discordància. Discuteixen, sense enfadar-se. S'avenim per obligació en un entramat complexe. Sense cap ni peus. El conjunt pren cos, però no es proclama.
Falta l'ànima de la vetllada. Qui ens ha convidat al festí. Ho ha d'escoltar la precipitada servidora que segueix sense creure que som masses. Només puc demanar que aquell que ve entengui la circumstància.

Alè als dits

Vaig venint d'una calma extrema, d'una buidor emmirallada i d'un oblit del tumult malalt. Ja no recordo com crida la massa fugitiva ni com es desdiu la paraula, de l'insult constant.
Miro per totes bandes i no hi veig res. Escric i camino sense recança. No trobo resposta i continuo endavant.
M'aturo i sento, noto uns fils. No són uns guants ni els cordons de les sabates. Rasquen els dits quan abracen un teclat, sota pantalla.
Em segueixen ocells que no pronuncien més que misteris. Em segueix gent, agernacions que s'abalancen. Només son tuits, grates piulades. Sols perfils que no descansen.

Bona nit

No hi ha mal que mil anys duri ni brases que sortegin cendres eternament. Tampoc hi ha nit que ens traicioni per sempre. Sorgien flassades per totes bandes per emprendre el son fugaçment. Ara, me les torno a mirar perque penso que hi tornaré a caure. Pero serà tard. Avui, massa llenya resta a l'aigüera esperant recuperar la pulcritud. És la que ahir encenia els budells, feliços i cansats de tanta abundància. És la que avui sofoca unes venes alleugerides, complagudes per un foc i preses per l'enveja d'uns llençols. Són de la mateixa textura. Són fils que s'escampen sense entrecreuar-se. Són conductors d'un trànsit que no s'atura. Només s'adormirà quan l'altre foc digui prou! Ja no puc més! Perdoneu, no és cap mania. Enlloc escalda el vostre caliu. Sou complements els uns i els altres.